Barcelona, dècada de 1970. La ciutat es movia a un ritme nou, deixant enrere una època i apuntant-se amb cautela i esperança a una altra. A l’Avinguda del Paral·lel, la llegendària artèria de l’espectacle barceloní, el ressò de les grans nits de vodevil i revista encara ressonava, tot i que els llums de neó ara competien amb la creixent ombra de la televisió i el cinema. Enmig d’aquesta cruïlla, un teatre mantenia amb orgull la seva bandera d’entreteniment popular i proper: el Teatre Arnau. Viatgem a aquells anys per redescobrir la vida d’aquest emblemàtic espai del Poble Sec, un testimoni i protagonista del seu temps.
L’Espectacle Continuava: El Regne de la Revista i les Varietats L’Arnau dels 70 no pretenia revolucionar l’escena teatral, sinó perfeccionar l’art d’entretenir el seu públic fidel. El seu escenari era l’entarimat vibrant de la revista musical, aquell gènere genuïnament barceloní que combinava números musicals enganxosos –des del cuplet i el pasdoble fins a picades d’ullet a ritmes més moderns–, amb esquetxos còmics i enlluernadors (encara que potser ja no tan fastuosos com abans) desplegaments de vestuari. Les varietats eren la columna vertebral de la seva programació. Encara que la cartellera completa requeriria consultar arxius detallats, se sap que pel seu escenari van passar figures clau de l’humor i l’escena popular barcelonina. Era el tipus de teatre on el públic podia gaudir del talent còmic d’artistes com Johnson, un habitual del Paral·lel, o del veterà actor còmic Luis Cuenca, figura indispensable en innombrables revistes musicals que van recalar en escenaris com l’Arnau. Juntament amb ells, intèrprets de copla i cançó espanyola posaven la nota emotiva, completant un cartell variat pensat per al gaudi popular.
Un Mirall Popular de Temps Canviants Els anys 70 van ser una època de profunda transformació social i política a Espanya. Encara que l’Arnau no era un fòrum de debat intel·lectual, sí que actuava com un mirall popular del seu temps. Les comèdies d’embolics, un pilar de la seva programació, probablement reflectien, a través de l’humor amable i les situacions quotidianes, els petits canvis en els costums, les relacions familiars o els xocs generacionals que es vivien al carrer. Sense necessitat de grans discursos, l’ambient general del país, aquella barreja d’expectació, incertesa i ganes de viure, segurament es filtrava en l’energia dels artistes i en la receptivitat del públic. L’Arnau oferia una via d’escapament, però també, a la seva manera, connectava amb el pols d’una societat en moviment.
La Calidesa del Barri: Molt Més que Anar al Teatre Anar a l’Arnau als anys 70 era una experiència que transcendia el simple fet de veure un espectacle. Per a molts veïns del Poble Sec i el Raval, era gairebé un ritual, una extensió de la seva vida social. Imaginem el bullici al petit vestíbul abans de la funció, les salutacions entre coneguts, els comentaris sobre l’actuació anterior. Dins, la sala, potser amb el vellut de les butaques ja una mica gastat i un aire que barrejava la pols acumulada amb el perfum popular, oferia una calidesa única. L’arquitectura clàssica de teatre a la italiana, amb les seves llotges i el seu ‘galliner’, propiciava una sensació de comunitat. El riure era col·lectiu, els aplaudiments sincers per a aquelles figures de l’espectacle popular que trepitjaven el seu escenari, i la connexió entre l’escenari i la platea, directa i sense artificis. Era el teatre de la gent.
Navegant per un Paral·lel en Transició El Teatre Arnau no estava sol al Paral·lel dels 70, tot i que l’avinguda ja no fos el formiguer de teatres de varietats dels seus anys daurats. Coexistia amb altres supervivents del gènere, amb sales de cinema que oferien programes dobles, amb bars i cellers que completaven l’oferta d’oci popular. La mateixa avinguda estava canviant; mantenia el seu pols vital, però es percebia una transformació en l’ambient, en els negocis, en el tipus de públic. L’Arnau, aferrat a la seva fórmula, representava la continuïtat dins d’aquell paisatge canviant, un punt de referència familiar en una Barcelona que es modernitzava a passos de gegant.
La Passió de Resistir: L’Esforç Darrere del Teló Mantenir un teatre com l’Arnau en funcionament durant els anys 70 no era tasca fàcil. La competència del cinema i, sobretot, d’una televisió que ja entrava a la majoria de les llars, feia efecte a la taquilla. Muntar espectacles de revista i varietats, amb els seus elencs, músics i vestuaris, requeria una inversió i un esforç constants. La supervivència de l’Arnau en aquella dècada és també la història de la dedicació d’empresaris, artistes (des dels més coneguts com els esmentats Luis Cuenca o Johnson, fins als imprescindibles secundaris i cors) i tècnics que creien en aquell tipus de teatre, i de la lleialtat d’un públic que continuava assistint-hi, buscant aquella connexió especial que només l’Arnau semblava oferir-li. Va ser un exercici de resistència cultural i popular.
Conclusió: Els anys 70 dibuixen el Teatre Arnau com un espai vibrant i tenaç, un custodi de l’ànima més popular i festiva del Paral·lel. Va ser una dècada on, malgrat els vents de canvi i les creixents dificultats, va continuar oferint evasió, rialles i música a la seva comunitat, actuant com un refugi entranyable i un punt de trobada essencial per al seu barri. Encara que les seves portes portin anys tancades (i a data d’abril del 2025, Barcelona segueix esperant veure concretada la seva llargament anunciada rehabilitació), la memòria de l’Arnau dels setanta, poblada per les rialles provocades per grans còmics i l’emoció de la cançó popular, perdura com a símbol d’una manera d’entendre la cultura i l’oci que va deixar una empremta inesborrable a la ciutat. Un llegat de resistència, alegria i autenticitat.
Font de la imatge: Blog BARCELONA MEMORY